dimecres, 10 de juliol del 2013

Sant Llorenç del Munt. Hèrnia discal a la Falconera.

El majestuós massís del Montcau de la Falconera estant.
Dimecres de la setmana passada, dia 03-07-2013, quedem amb el Josep per aprofitar la tarda; fa dies que ell no escala però quan li proposo d'anar a La Falconera de Sant Llorenç del Munt no ho dubta gaire. La restricció per nidificació del Falcó ha finalitzat ja i li proposo d'anar a fer la via Estenalles que d'ençà d' un abandonament fa mes de vint anys, no he tornat a probar.
Aproximació selvàtica!
Escalar a la Falconera és tot un luxe, aproximació en baixada i tornada encara mes curta, a les tardes ombra assegurada, què més volem? un entorn salvatge i ferèstec, únicament enterbolit per la remor de la carretera de Mura. Si us hi acosteu pel Nord abans del Coll d'Estenalles, en un marcat revolt a l'esquerra de la carretera de Navarcles a Terrassa, deixareu el vehicle, altrament si us hi acosteu des del Vallès, passat Coll d'Estenalles en el mateix revolt. D'allà cal intuir un corriol que s'agafa a la dreta enmig d'un bosquet, si us acosteu massa a l'agulla errareu la canal.
El Josep començant. Una entrada exigent i una sortida per un diedre potent.

Ens costa trobar el corriol de baixada, fa molt de temps que no m'hi acostava, però després d'una marrada per la canal errònia, la de mes aprop a la Falconera, l'encertem: senseró ben marcat que baixa suau, cap a la mitat flanqueig horitzontal poc marcat, alerta! i ja som al davant de la paret, aquí una corda ens ajudarà a la desgrimpada fins la base. Passem pel peu de la Perafita airlines i anem directes a buscar la via Estenalles i Merda!! les abelles són al seu rusc a mig primer llarg, n'hi ha un munt que entren i surten...fa calor...millor no temptar la sort i no molestar l'eixam, amb la cua entre cames decidim deixar-ho per l'hivern quan amb el fred les bestioletes ja no hi seran o almenys seran menys actives.     Tenim força alternatives però,  finalment triem la via Hèrnia Discal de l'amic Jordi Carreras que cap dels dos havíem fet.
Estètic diedre de la segona tirada
El Josep està desentrenat, però animós decideix començar ell avui: ens enfilem al sòcol vegetat, esponerós després d'aquest hivern i primavera tan humits, i ens habillem. Artificial equipat d'entrada, exigent, xapar un pitó ja demana una sortida en lliure de la que s'abasta un altre bolt que permet engrapar una ferma sabina; aquesta ens deixa als peus d'un diedre tancat i ben vertical. Curt però punyetero! al capdamunt dos pitons rovellats ajuden a sortir-ne. Aquí la roca hi és bona, però ens costa, no saps com posar-t'hi, en diedre, empotrat...si hi aneu ja m'ho explicareu.

Ara em toca a mí, de la reunió se'ns obre la paret, quin diedre mes estètic, ratlla verticalment gairebé tota la paret! l'inici és fi i trencadís amb el que poso l'estrep, no em vull cremar, que això es veu llarg i sostingut. Mes amunt millora i cada cop la roca sembla mes franca, ara en diedre, ara pel fons, vaig fent, en un pas que vull forçar engrapo un, aparentment, bon còdol i s'arrenca amb la dissort que va a la cara del Josep, just a la vertical...! sortosament el tros gran l'esquiva, no així els petits...hem estat de sort!
Apropant-se a l'aeri flanqueig d'entrada a reunió.

La incertesa de la roca i la severitat del lloc fan que tibi mes del que caldria de cinta, però mica en mica em vaig animant i agafant confiança altre cop després de l'ensurt, ara m'acosto al flanqueig, un bolt força amunt del que cal baixar a buscar unes boníssimes preses de mans, un ballet de peus escadussers i Reunió! ja em pots deixar.
Còmoda segona reunió en una vertiginosa lleixa.
El Josep disfrutarà recuperant el llarg i sobretot al flanqueig, curt però intens. Ara toca continuar i abandonar aquest balconet, segueixo per un tram agraït, la sortida de la reunió potser el mes difícil, tira enrrera, per de seguit afluixar i gràcies a unes bones i cantelludes preses assoleixo la primera assegurança, força amunt. Aquí torna ha apretar i l'A-0 s'imposa;
2ª reunió
La paret aquí perd la verticalitat absoluta que tenia fins ara, algunes feixetes endolceixen la tirada. La feina és en superar les balmes que anem trobant, ara el lliure és mes agraït.
Darrers metres del tercer llarg
Al capdamunt resta un balmat de terra argilosa que superem per la dreta, passat un espit, un balconet, al davant una sabina morta i un esperó trencat; aquí no m'adono que la via s'en va totalment a la dreta en un curt flanqueig horitzontal per fer reunió a l'altre costat de la Sabina! jo,  seduit per l'esperó i malgrat no veure cap assegurança, continuo recta amunt, passo la Sabina i llavors m'aturo, força amunt veig un bolt que per la distància ja penso que serà del proper llarg...consulto la ressenya i m'adono del meu error.
Marrant l'entrada a reunió, era a la dreta, a peu pla...
Travesso per sobre la Sabina i a sota veig la reunió, dubto si desgrimpar i refer el camí, però la veritat m'és més fàcil baixar cap a la feixa.
Darrer llarg. directa i elegant, variant de la via original.



Quan el Josep s'atansa a la Sabina, ja no baixa a la reunió, decideix continuar, aquest darrer tram és molt estètic, la roca mediocre, cal acaronar-la; amb un parell de bolts s'assegura molt be, xapat el primer un flanqueig a l'esquerra et deixa al mur final, força redreçat primer, però que perd fieresa ràpidament per morir a la carena cimera.



Una via recomanable, que ens ha deixat ben satisfets.
Disfruto acabant la via, dalt ens toca el sol, però avui bufa força vent, sol ser habitual aquí, i gairebé que ens hem d'abrigar! Hem disfrutat molt, la Falconera és una paret molt estètica i aquesta via li fa honor, molt ben trobada, recomanable.
Ressenya original facilitada per en Jordi Carreras,  principal impulsor d'aquesta bella línia.
Dibuix i disseny de la ressenya Pep Torner


En Jordi Carreras, ideòleg i impulsor de la via, m'explica que la van començar a obrir per baix amb l'Antonio Gonzàles i el Miquel Pastor; d'entrada féren els dos primers llargs, restant per obrir la resta de paret durant força temps, anys...fins que davant la impossibilitat de reunir la colla, en Cuc (Jordi Carreras) es despenja des de la carena fins la reunió inacabada obrint el tercer llarg, aleshores des de la tercera reunió, va sortir cap al cim fent un llarg flanqueig a la dreta tot buscant les debilitats de la part final de la paret, tirada neta. Més tard l'amic Xavi Grané que en va fer el reequipament actual, va redreçar aquesta darrera tirada quedant com la vam fer nosaltres, realment un encert. La primera ascensió integral es va fer el 20-12-1986 per en Jordi Carreras i en Xavi Grané i la segona ascensió per en Pep Torner i Jordi Carreras. El nom de la via fa alusió a l'esquena de l'autor principal, en Cuc, que content per superar aquesta lesió va voler dedicar-li aquesta línia.

13 comentaris:

  1. Enhorabona!! Poder gaudir d'aquestes tardes a l'ombra és tot un luxe. La via un petit bombó,nosaltres la vam gaudir de valent, tota en lliure menys la panxa d'entrada, que deu ser pels forts.

    ResponElimina
  2. Ostres quins bons records, de la via i de la paret, quantes tardes d'estiu passades allà repetint vies o arreglant-ne alguna. La Hèrnia fa temps que no la faig i és una bona excusa per tornar-hi. La veritat és que va quedar una línia prou maca. Suposo que amb les pluges d'aquest any el peu de via deu estar ben atapeït d'herbes i arbusts. Ah, la ressenya és del Pep Torner, que era dibuixant i sempre en publicava alguna al butlletí de la UES. Salutacions!

    ResponElimina
  3. Bona via!!!

    A veure si un dia em portes a la Passió Incondicional! ;)

    ResponElimina
  4. Jo fa anys vaig anar a fer aquesta via i, quan vaig arribar al diedre de la 1a tirada i vaig veure els dos claus que esmentes, vam decidir baixar i fer la via del cost !!
    Salut i a escalar

    ResponElimina
  5. Jaume ets un crak fent fotos i explicant la via jo e fet la Estenalles pro aquesta te de esta pro bé saludos










    ResponElimina
  6. Deu n'hi dó Eduard, estàs fort! la veritat que si agafes confiança a la roca es pot forçar molt, però cal apretar, nosaltres vàrem usar més del que hagués volgut l'A-0...
    Xavi, ja ho he corregit! gràcies. el llarg de sortida et va quedar molt bé, elegant i audaç, felicitats. La veritat que a mí la via m'ha agradat molt, et diria que després de la Que faltava és la que veig mes estètica i apurable en lliure.
    Josep, quan vulguis, una via del Paca fa il.lusió, a Santllors posa que està reequipada, amb el que tú la forçes i jo la intento a l'estil Paca! Dilluns tarda?
    Joan B. quina llàstima que baxessiu, la resta de via està molt ben equipada i és elegant, ara el diedre aquest és punyetero, no saps com posar-t'hi...quan vulguis hi anem.
    Joan P. doncs jo l'Estenalles com hauràs llegit, encara la tinc a la llista de pendents! a veure quan les abelles s'adormen i hi torno, a esperar el fred!

    ResponElimina
  7. Veig que n'hi ha de valents, jeje. Jo a SantLlorenç hi ha fet ben poca cosa... Diria que prefereixo la solidesa montserratina i més amb els sustos que expliques! En tot cas, necessitaria un guia per assegurar una mica més el tret i posar-me a les més recomanables...

    ResponElimina
  8. Una bona escalada, l'he fet en dues ocasions i sempre m'ha agradat i molt. Un bon itinerari per les tardes. Felicitats Jaume.

    ResponElimina
  9. Tenies raó, Jaume, es veu una bona via, s'haurà d'anar a provar!! M'ha agradat comprovar que no sóc l'únic a qui apedregues mentre escales......

    ResponElimina
  10. Benvingut al blog Petrus! Sant Llorenç no té bona roca però té quelcom que als Vallesans ens enamora, si vols anar-hi algun dia només m'ho has de dir, ja triarem alguna via que segur t'agradarà.
    Manel, la línia és molt ben trobada, segur que la repetiré!
    Ep Joan! com li dèia al Petrus, qualsevol tarda podem fer-hi una trobada, amb casc però eh!

    ResponElimina
  11. Jaume, gràcies per l'oferiment! La veritat és que és una zona prácticament desconeguda per a mi. I sé que hi ha gent que hi té força tirada... Per alguna cosa serà :)

    ResponElimina
  12. ep! la pasió incondicional no està re-equipada! està

    ResponElimina
  13. Ep Jaume, així com està la teva via? cal anar-hi amb el martell i pitons? em faria molta il.lusió poder repetir-la, com m'en va fer la Drac queen de la Cova del Drac!

    ResponElimina