Assedi al Morro Pla, vies Maite Montilla i Directa dels Gonzàlez. Serrat del Centenar a Frares encantats.

Tornem a Frares encantats, al Morro Pla on hi tinc "deures"

Aquest dissabte teníem ganes de fer calcari, però el temps aparentment insegur ens decanta finalment per refugiar-nos al nostre estimat Montserrat; amb el Toni fem cap al Muntanya a veure si tot esmorzant ens acabem de decidir d'on anar...jo tinc al cap anar al Morro Pla, allà hi tinc una via ullada de quan vaig anar-hi a fer la Maite Montilla Vílches amb el Wolfgang

Jaumegrimp     11-09-2009.

El Toni té mirada una altra via a l'Escut i amb aquesta intenció, pugem cap a Agulles. Al Bar saludem el Vicenç que va amb el seu fill a la Canvi Climbàtic i més colla. Aparcant a Can Massana trobem el Jordi i el Santos, amb els que coincidirem també a la tornada.

Entretinguda primera tirada, més "delicada" del que sembla des de peu de via.

Per anar al Morro Pla cal pujar fins el refugi Vicenç Barbé i d'allà enfilar la canal Ampla, abans de culminar la canal trobarem les marques blaves de l'alta ruta d'agulles, que seguirem cap a la dreta un bon tros fins que en una clariana del camí tindrem al davant el Morro Pla i baixarem a peu de via pewr entre alzines (a l'anterior entrada de fa 4 anys i mig i trobareu una foto de com arribar-hi.) No localitzem l'escut i anem directament a la Maite Montilla, jo ja l'havia fet amb el que avui alternem les tirades, el Toni Comença.

Encarant la superació del bony després del flanqueig.

Prou ben assegurada amb espits, posats a ma! cal escalar entre ells...la roca és extranya a l'inici el que fa l'escalada lenta i d'atenció. En tendència a l'esquerra a trobar un llavi on hi ha un pont de roca, quina baga ja estava deteriorada fa cinc anys...caldrà pensar en pujar un cordino per canviar-lo, tanmateix al costat hi entra un bon Àlien. Flanqueig extrany protegit per un pitó i a continuació un espit a la sortida del muret del que ja es pot continuar caminant, és la cota 129, com un avantycim del Morro Pla.

El Toni acabant de superar el tram de 6a+

La Sabina de la que es fa reunió és molt esquifida i cal complementar amb un Àlien o Tascó. Ara em toca a mí, aquesta tirada és prou dura, la vaig fer de segon i em va sortir neta, el Wolfgang també i de primer! comença arrampada per anar a buscar un espit força amunt, no és difícil, però millor posar alguna cosa abans, hi ha una fisura per un micro com va fer el Wolfgang, però jo prefereixo anar una mica a l'esquerra i posar un merlet. Renoi com tiba això...cal flanquejar a la dreta i tirar amunt, no puc hi després de mirar-m'ho engrapo la cinta...si que estem be! em caldrà un altre A-0...si que canvia això anant de primer...jejeje, ho es que estic fluix, potser les dues coses.

Divertit flanqueig, amb uns peus que s'han de mirar.

La dificultat afluixa progressivament, per sort, i puc disfrutar el lliure, ara un flanqueig ben airós fins la reunió, ben penjada i un pel incòmoda. Al ser de dos espits, m'arribo a llaçar el següent de progressió per reforçar-la.

Potenta sortida, curta però intensa.

El Toni puja inspirat i es treu el tram mes dur, però se li acaben les piles quan la dificultat afluixava...es nota l'antibiòtic Toni! el flanqueig és de mirar-s'el, gens difícil, però amb peus tècnics i poc intuitius. Com que la reunió no és per estar-s'hi mirant el paisatge, continua amunt pel curt però intens darrer llarg..o curt jeje...cal apretar i col.locar-se be si es vol evitar l'A-0, no en va la ressenya diu V+/A1. Però amb solvència s'ho treu i ja el perdo de vista i a l'estona escolto lliure!.

Des del cim, el Toni preparant el ràpel.

Actualment el ràpel és d'un bolt i un espit amb anelles, són 40 metres ben a plom i atenció, perquè es va a parar just al camí, camí prou freqüentat avui.

Nevadeta al Pirineu, i és que el vent és ben fresquet.

Ressenya dels germans Masó que trobareu a La Noche del Loro.

Una vegada a baix dubtem sobre que fer, l'escut no el tenim identificat i potser no trobem la via...amb el que ens mirem la Directa dels Gonzàles i el Toni em demana, ens hi posem? a bodes em convida, fa molt temps que la tinc ullada, des que vaig venir amb el Wolfgang, la línia és molt estètica i evident, talment una directíssima...però l'equipament és auster, quatre espits en 25 metres i cinc en vint i dos a la segona tirada...vaja que era un petit repte per mí.

Recuperant la primera tirada de la directa dels Gonzàlez, més "fiera" que no la pinten..

Ara sí, començo jo. Adherència i petites, però bones preses em permeten anar guanyant alçada fins assolir la xapa, excursió fins a un bombet, amb el següent espit força amunt, protegeixo el pas per xapar amb un Àlien precari sota; ja xapat cal vèncer un petit desplom i no hi ha manera recte a la protecció, flanquejo un pel a la dreta i així supero el llavi, amb cura recupero la línia i per alegria meva trobo aprop un altre espit, que protegeix un altre tram finot, com el darrer abans de la reunió, pocs però en llocs estratègics.

Reunió amb dos espits rovellats i tres burins, que triangulo.

Ja tinc al davant la reunió, abans un altre ressalt; renoi amb els IV's Montserratins...amb el Toni comentem que hem fet cinquens superior més difícils...al llibre de Frares d'en Brugaroles ho marca com a V+ / Vè i vaja estic amb ell, la verticalitat i la continüitat així m'ho fan pensar. Els espits són ben rovellats després de 23 anys...al costat tres burins amb prou bon aspecte, amb el que ho triangulo tot, tan sols m'hauria faltat bloquejar el triangle per a ser més acadèmic i més segur en cas de patacada...

Segon llarg excitant, amb la primera assegurança a cinc metres...

I per què tanta precaució? doncs per que el primer espit de la segona tirada és a uns cinc metres...millor que la reunió estigui ben reforçada en cas de sacada! És el torn del Toni, no s'ho pensa gaire i tira amunt, no és home de primers llargs, necessita metres i ara ja s'ha escalfat! Havia llegit al blog de l'Eduard

Escalatroncs

que abans d'aquest espit hi havia un cap de burí que minimitzava la distància, però no el vam trobar, tan sols un a un metre de la reunió i que vaig aprofitar, però que poc fèia...però la roca aquí és bona i franca amb el que assolir l'espit no és complicat, ara, el següent pas sí que apreta, com sempre, les assegurances on calen, es nota que va ser oberta per baix.

Ja sota el mur, on caldrà apretar!

La gresca comença a l'entrar al mur desplomat que tenim ara, xapar l'espit ja costa, en lliure díuen 6a+...no sé pas... cal un A-0 que permet també arribar al següent i d'aquí per sort una presa fantàstica permet equilibrar-se i recuperar l'alè i la tranquilitat per encarar la sortida.

Sortida aèria i espectacular on cal buscar les preses adeqüades.

Des de la reunió estic amatent al Toni, que estudia com sortir...descansa, s'ho mira i amunt, espectacular com n'és d'estètica aquesta sortida!

La ma amb una cordada al damunt.

Disfruto satisfet recuperant la tirada, ha estat un desig de molt temps per aquesta via, i avui ho hem aconseguit! el mur el trobo fort, fort i no m'estic de punyetes, dos A-0 i cap dalt, disfruto la sortida, quin pati, quin ambient! felicito el Toni per com s'ho ha treballat, i apa, altre cop cap avall pel mateix ràpel.

Ressenya amb els graus en vermell que ens han semblat i que trobareu com l'anterior a

La Noche del Loro

Un parell de vies molt recomanables, la primera molt ben trobada, dura i amb les assegurances justes per no patir, però amb passo prou obligats, en lliure crec que obligat 6a. La Directa dels Gonzàlez oberta per Eduard i Òscar Gonzàlez els dies 16, 20 i 23 de novembre de 1991 no té tan grau de dificultat, però en canvi és mes "exposada", cal mes nas i navegació, escalada de concentració i col.locació. No us les perdeu.

Cervera - Raül a la Talaia gran. Sant Jeroni. Montserrat.

Les Talaies tot fent cap el Portell de migdia.

Estic de festa i aquest dimecres tornant de la Marina Alta, quedem amb el Joan per fer-ne alguna, i aquesta alguna serà la Cervera -Raül a la Talaia gran; els dos la tenim a la llista de pendents i no ens costa gaire decidir-nos. És una clàssica, oberta el 15 d'abril de 1960 per M. Cervera i Raül Martínez, i clàssica perquè la línia és aclaparadorament elegant i evident. Les Talaies són visibles de lluny i criden l'atenció les miris d'on les miris...el fet d'estar al bell mig de la gran collada que separa Ecos de Sant Jeroni fa que arribar-s'hi sigui una bona excursió; nosaltres deixem el vehicle a Santa Cecília d'on continuem pel GR 172 direcció Can Maçana. Quan trobem el trencall cap al Portell de Migdia ens hi enfilem. Deixem a la dreta el trencall cap a la Font de la Llum per després d'una costeruda pujada assolir el Coll de Migdia. D'aquí baixem direcció sud-est fins a trobar un altre camí amb marques grogues que du a Sant Jeroni; l'haurem de seguir, primewr flanquejant per enfilar-se força després fins passar sota el nostre objectiu.

Primera reunió en una ferma alzina.

El començament de la via és trencat i d'aspecte no gaire engrescador...m'el demano! havia llegit que el primer i segon es poden enllaçar i vaig amb aquesta idea. Amb precaució vaig enfilant amunt, no és difícil, però tampoc la roca és per tirar coets...deixo a la dreta una gran llastra d'aspecte trencat i m'encaro a l'esquerra a buscar un petit diedre, on ja força amunt puc col.locar un Àlien; d'aquí baixa la dificultat i mentre poso un altre Àlien per protegir l'entrada al primer mur, on veig assegurances, m'adono que en tinc sota meu una! Encaro el mur que és prou dret i punyetero, però ara sí molt ben protegit, estic apunt d'enfilar amunt, però dubto i finalment acabo traccionant de cinta per superar el pas, un bombet en el que a la que t'aixeques quedes una mica venut de peus i les mans següents tampoc són bones, bones, vaja un bon 6a que serà A-0. Bona roca ja, ara al davant un sostret que cal superar per la dreta, quan ja començava a pensar on posaria alguna cosa, alça! un clau doblegat al llabi del sostre. Ara ja tranquil.lament flanquejo per sortir amunt poc després per terreny senzill fins a l'alzina on es fa reunió. Dubto que fer, però l'aspecte del mur del davant em fa decidir a quedar-me aquí, que deu n'hi do com tiba aquest primer.

El Joan començant el tram de 6a i entrant a reunió.

Al segon llarg també hi marquen un tram que inicialment es va fer en artificial, 6a actualment...i el Joan surt decidit a per feina! És un tram curt i potser l'empalmarem amb el tercer...despre´s d'un tros senzill on pot llaçar una alzineta, entra de ple al mur: aquest és fisurat i ben protegit, una V mig entrada i força rovellada que acompleta amb un Àlien, per si de cas, una tibada i amunt a buscar el primer bolt, d'aquest una sortida atlètica i justeta de peus, on apreta de valent i s'ho treu! però no s'ha acabat queda un bon tros per entrar a reunió, un plom que algú hi va posar serveix d'assegurança psicològica. Ja a la R li dic si continua i no, em deixa per mí el llarg següent, on passat el mur inicial hi ha una bona excursioneta de 20 metres sense res....

Flanqueig de la tercera tirada i amunt, amunt...enllaçarem tercera i quarta.

Recupero la segona tirada i li tibo amb ganes aconseguint trèure-la neta, tot i que amb algun pas aleatori que de primer...recupero el material que ara toca excursió, flanqueig a buscar l'esperó i amunt, roca d'escàndol i ben vertical, però aviat s'ajeu, i lluny, però no massa un altre bolt, be, anem be, vaig fent metres i metres i de cop, Joan que he trobat un bolt, el xapo i ara a l'esquerra un burins, ole!...no me n'havia adonat però estava empalmant tercer i quart...fa estona el Joan m'avisa que si trobo la reunió. Anant amb 60's com anem no em preocupa i de cintes m'en sobren jajaja amb el que continuo amunt fins al cim de l'agulla on a la seva dreta trobo la reunió al terra.

Des de la reunió abans de saltar a l'altra agulla, el Camell d'Ecos.

Penso que he fet be empalmant aquest dos llargs, ja que la reunió intermitja és incòmoda i d'un bolt i un burí; he disfrutat de valent. Ara l'hi ha tocat l'artificial al Joan, a ell que no li agrada gaire...

Empenyent l'agulla!

La via continua per un tram ben vertical en artificial, la gràcia d'aquesta tirada és passar d'una agulla a l'altre, no és difícil, però cal baixar fins a poder recolzar els braços a la del davant; hi trobem una corda fixa d'algú que està obrint una variant per l'esquerra i que sembla potent.

Gaudint d'un artificial equipat amb sortidetes en lliure amb bon canto.

El pas que semblava complicat no ho resulta pas i l'artificial tampoc, els passos no són llargs, entre mig cal fer una sortideta en lliure on per sort la roca hi és molt bona, ara les relíquies de burins que s'hi han deixat, fan por...havia llegit que hi havia un pont de roca, però actualment no hi és. Passat aquest tram torna l'artificial, però ara encara més plaent, surt gairebé tot en A-0. La gràcia és en la sortideta dels estreps, com sempre, vibrarem!!! una altra excursió fins la reunió, que el Joan minimitza al trobar un casquet d'spit on hi rosca un cargol i plaqueta que portava al mosquetó dels invents!

Boníssim pont de roca abans d'entrar a la nostra quarta reunió.

Disfruto aquest llarg, ara que el tros de lliure no el veig tan senzill...i la sortideta dels estreps, havent de recuperar-los... de riure, xupa corda Joan! m'enduc l'spit i no em puc estar de fotografiar el pont de roca abans de l'entrada a reunió, ben enginyós.

Reunió sobre l'artificial, la nostra última abans del cim.

En resten dos llargs, aquests estan a pel, però són senzills...tanmateix m'entretinc a portegir-los amb dos "bons" merlets, sóc al davant del muret de sortida, xapo la reunió i tiro amunt, a la dreta un vell burí protegeix el mur final, ben vertical i amb bones preses, que fan gaudir l'escalada. La corda s'acaba i no puc arribar al ràpel amb el que asseguro des del cim a cos al Joan.

Al cim de la Talaia, assegurant a cos, he enllaçat les dues darreres tirades.

Ja al ràpel a la punta nord de l'aresta.

Iniciant el primer ràpel, que en dies de vent deu ser "divertit"

Ens reunim tots dos i fem cap al ràpel a l'aresta nord: una gran anella de ferro. Hem escalat al sol però l'airet fred d'avui ens ha fet abrigar a estones, un dia esplèndit, ben sols i tranquils, únicament cap al Gegant encantat hem vist una cordada retallada a l'horitzó.

Encaixonat segon ràpel, encarat a l'oest.

El ràpel en dies de vent deu ser punyetero, amb les cordes voleiant per quí per allà! ressegueix l'aresta nord davant per davant de la Talaia petita, aterrisant en un colllet airós del que farem un altre aquest mes punyetero encara ja que va per una canal on millor baixar en diedre sinó volem fer anar tota la terra avall. Patíem al recuperar les cordes ja que hi ha just al mig un arbust, però aquesta ha baixat sense incidències. D'aquí amb cura flanquejem per un bosquet d'alzines ben penjat on no s'hi val a badar els primers metres iq ue ens durà just a peu de via.

Foto "Altre cop a peu de via"!

Una via llargament desitjada i que no ens ha decebut! amb el re-equipament que se li va fer ha quedat una via obligada en el Vè, i amb bones excursions per sota aquest grau, però res que faci patir ja que la roca hi és bona i amb imaginació es pot posar alguna cosa, ah! i s'hi teniu una plaqueta d'spit per roscar a la sortida de l'artifo us anirà be....Es poden fer vàries combinacions amb les tirades, però les que hem fet nosaltres no ens han representat cap problema de fregament, primer i segon si els enllaceu quedarà una tirada potent, potent. Si voleu xapar-ho tot a l'artifo i poseu alguna cosa mes millor anar amb setze expres. Que no us espanti la pujada, es fa a l'ombra del matí i el camí és bo, apa a disfrutar!

Ressenya manllevada de l'amic Joan

Muntanyenc (Gatsaule)

"Con ocho basta" a Montanissell. Alt Urgell.

Des d'on deixem el cotxe destaca el sostre vermell, a l'esquerra el nostre objectiu.

Sembla que tornarem a tenir un cap de setmana amb sol i sense massa vent...després de les pluges de dijous i la ventada de divendres aquest diumenge promet! avui som colla, amb el Joan anem a buscar el Pere i a Oliana ens trobem amb el Toni i el Jordi. Marxem tots cinc amb un cotxe cap a Montanissell que l'aparcament és petit. Avui aproximació de luxe, baixada i grimpadeta, en deu minuts a peu de via!

La colla apunt! 

Mentre el Toni i el Jordi van a la Territori Síoux del Joan Vidal, nosaltres tres fem cap a la "Con ocho basta". El nom de la via no fa referència al nombre de cintes que s'hi fan servir, sinó al nombre de vies de la zona, el seu aperturista Miquel Blanco es referia a que amb vuit vies ja n'hi havia prou, amb el desig que no es saturés la zona amb molts itineraris (desig que no es va complir) Oberta el 30-04-2000 amb la col.laboració de Mònica Osta. Inicialment pràcticament desequipada el seu propi autor li va fer un re-equipament amb alguns claus i parabolts en els trams mes exposats i difícils d'assegurar.

El primer llarg, el mes mantingut i compromès.

Després de la "cansada" aproximació, fem temps buscant la màquina del Joan, que sortosament només havia rodolat un tros avall, i la búscàvem per tot el camí! ja sol.lucionat el tema, ens dividim la via, el Joan farà els dos primers i jo la resta. Comença per una fisura amb bones preses, posa un Àlien per protegir l'arribada al primer bolt, ara resta un tram finot fins el següent, posa un tasconet de moral i s'enfila, per xapar ja trobes bones mans; aquest punt és obligat, no s'hi val a relliscar abans del segon bolt. Continua amunt en tendència a la dreta, en una escalada atlètica i agraïda, ara un espit, aquí cal "escalar": placa de petites llastretes on cal anar a buscar un pitó i flanquejar a l'esquerra.

Divertida segona tirada, que passat un tram d'adherència va a superar un desplom pel bell mig.

Còmoda primera reunió, un bolt i un pont de roca que reforcem. Ara cal sortir recta amunt per una placa que es va redreçant fins desplomar. L'anella d'un clau treu el cap, el Joan posa un Àlien abans; uns passos tècnics ens van acostant al sostre, ja hi som i sorpresa, quina disfrutada! ja superat el desplom, entrem a reunió per unes canaleres.

Sortida potent, evitable per la dreta, del tercer llarg. Foto J.Buxó

Segona reunió, també prou còmoda; canviem de cap de corda. Enfilo per la dreta, evitant el desplom, veig que hi ha un bolt i el vaig a buscar, d'aquí recta amunt cap al diedre evident, a l'entrada una altre expansió i a amanir al gust, jo ho vaig cosir, hi havia un pont de roca tan ferm que no m'en vaig poder estar d'enfilar-lo.

Quan s'acaba el diedre a l'esquerra la variant directa, a la dreta l'original. Foto J Buxó

A l'esquerra un parell de bolts en una placa prou redreçada...és la variant, vaig dubtar si posar-m'hi però finalment va poder mes la prudència i em vaig enrostollar per la ruta clàssica. Aquesta fa una ziga-zaga important i les cordes freguen moltíssim, quan hi torni aniré per la variant, molt mes directa, encara que hagi de suar-hi!

Mes espectacular que difícil diedre del darrer llarg. Foto J.Buxó

La tercera reunió es fa en un gran bloc d'un replà, la feixa per on baixarem. Al davant una vertical i d'aspecte trencat i Pirinenca fissura rematada per unes plaques sota un gran balmat, en sortirem voltant-lo per l'esquerra. Escalada agraïda de la fisura, atlètica i estètica, amb molt bons cantos per les mans. Un arbre del que penja una baga ens serveix per assolir el bassament de la gran placa, aquí trobem un clau amb argolla que sembla per fermar-hi els cavalls, em recorda les assegurances de Meteora.

Característica argolla de "fermar cavalls"....

Curiós acabament, amb una tibada i passos finals d'equilibri.Foto J.Buxó.

De l'argolla cal flanquejar a l'esquerra i enfilar-se a buscar un petit balmat ben protegit per un bolt, aquí cal fer una bona tibada, que d'entrada em costa, haig de descansar i estudiar la seqüència, mes decisió que dificultat, surt be i ara les abundants i bones preses donen confiança per anar amunt, no cal, però poso alguna peça ja que la verticalitat i l'ambient són impressionants.

Gaudint la darrera placa.Foto J.Buxó.

Una canal amb terra em porta a la reunió d'un bolt i un pont de roca, aquesta sí una mica mes incòmoda, amb el que decideixo saltar la cresteta i còmodament munto reunió de tres peces grans a la fissurada placa.

Ja s'ha acabat?!

Ja els tres dalt, canviem el ronyós mailló de fireta per un de bo, l'apretem be per evitar furts, i rapelem amb un seixanta: atenció que la corda no arriba, per poc, al terra, però com que la repisa és franca, amb cura es pot desgrimpar el metre i mig que falta. D'aquí per la feixa en molt poca estona som a la pista i al cotxe on retrobem els companys.i

Ressenya que trobareu a

Alt Urgell. Blog del Xavi

Divertida ressenya de

Roca i Neu. Blog de l'Edunz

Una via molt divertida, amb roca de primera, atlètica, estètica i fina, on cal apretar-li en trams puntuals, llàstima de feixetes que trenquen la paret i li trèuen espectacularitat. El primer llarg és el mes obligat en el 6a. És fa curta. Recomanable, però atenció amb el temps que nosaltres ja vam passar calor.