divendres, 3 de juny de 2016

A la Tutankàmon del Cap de Faraó. Sant Llorenç del Munt. 01 de juny 2016.

No cal dir el perquè del nom Cap de Faraó !
A la primera cinglera de la Mola al davant de la Masia de Can Marcet.
El Cap de Faraó és un dels perfils característics de Sant Llorenç del Munt, juntament amb el Cap de Mort, l'Esquirol, els PLecs de Llibre, o la Castellassa...el miris d'on el miris crida l'atenció; el nom l'hi escau, no us sembla? situat a la primera cinglera de la Mola, sobre l'antiga Masia de Can Marcet, per arribar-hi haurem d'anar a Matadepera i d'allà a la Urbanització Cavall Bernat, seguirem el carrer de Can Marcet i trencarem a la dreta pel carrer Rossinyol, que seguirem fins que s'acaba l'asfalt. Fèia anys que em fèia il.lusió fer la seva primera via, la Tutankàmon, oberta per gent de l'actual U.E.S. l'any 1962; el tema és que vaig conèixer personalment a gairebé tots els seus aperturistes, excepte en Serreta que va morir jove. Amb el gran Josep Alaix encara vam fer alguna escalada plegats, tenia uns braços de ferro, tant que es dèia que havia aguantat un ràpel amb la corda passada pel braç....éren altres temps! En Miquel López, un home molt fort, havíem coincidit a Pirineu i amb el Manel Galicia, sortides per arreu, un gran cronista de l'entitat...
Ja sabeu com és la roca de Sant Llorenç oi? això i l'equipament antic han fet que no trobés mai ningú que em volgués acompanyar...però sóc tossut i enguany m'havia proposat fer aquesta via, i mira per on, m'acompanya un bon amic que ja l'havia fet un munt de vegades, el Jordi, un escalador potent i tot terreny.
Gairebé ja som a peu de via, l'aproximació és curta.
Aquest dimecres, primer de juny és el dia, ens trobem al poliesportiu de Matadepera i fem via cap amunt; aparquem el cotxe al final del carrer Rossinyols des d'on ja veïem el nostre objectiu; el corriol es va tancant i fent perdedor, cal anar amb atenció per trobar el millor pas tot enfilant-nos fent ziga-zagues. Una grimpadeta i som a la feixa on comença la via, em miro la primera tirada i renoi! si que és amunt la primera xapa!!! be, no cal posar-se neguitosos em dic...anem desplegant el material i les cordes.
Des de baix impresiona! la roca....Sant Llorençana, no cal dir res mes.
Començaré jo, li he demanat al Jordi de fer les dues primeres, i hi està d'acord. Un burí a l'alçada del pit serveix per, en cas de caiguda, no anar avall, el xapo. continua un tram podrit i a sobre una potent franja de blocs cantelluts, amb aquestes bones mans dóna confiança per enfilar-se amb la finalitat de superar-se sobre aquesta frangeta, d'aquí cap a l'esquerra a buscar un rebló. Gràcies a petits còdols enganxats al fang es va guanyant altura, ara toca flanquejar a la dreta, un seguit de reblons amb plaqueta prima no es dèixen xapar i m'haig d'estirar a buscar un espit.( penseu en agafar mosquetons mes petits si voleu xapar-ho tot.) Cal col.locar-se sota uns grans còdols, és el pas clau de la tirada, aquí em cal tibar de cinta i tot i això cal apretar per superar el pas, evidentment que no és V+....intento penjar l'estrep però m'adono que hauré de fer-ho en lliure i amb paciència acaba sortint, però renoi amb el passet!
 Trobo una reunió amb filferros, la primera originalment i que ara no es fa, cal continuar amunt entre còdols gegants tot buscant la manera d'enfilar-t'hi a sobre, tota una lliçó de contorsionisme.
Des de la primera reunió el Jordi a peu de via i enfilant-se.
Es van superant ressalts gràcies als grans còdols enganxats en el fang.

Primera reunió actual i detall d'alguna peça original.


Trobo la primera reunió: dos bolts amb cadena i anelles, tot un luxe després de la ferralla que he trobat per la via. Quina disfrutada! superats els nervis inicials, he acabat disfrutant molt tantejant els còdols i trobant la manera d'anar enfilant-m'hi tot una lliçó de colocació i equilibri, no absent de força per superar els balmats.
De la reunió estant el sostre de la segona tirada.

Sostre prou curt amb sortida tranquil.la.
Aviso el Jordi que ja em pot deixar, mentre recupero corda em vaig mirant el sostret que ve a continuació, es veu be. Ja tots dos reunits, se l'ha fet tota neta l'amic! bravo! continuo com havíem quedat. Aquesta tirada és curta i el sostre també,  un parell de passos i ja surts, les assegurances força a prop el que ajuda a deixar el balmat. Algun pas prou llarg però en cap cas cal posar-se a últims, això sí cal tibar d'algun rebló original que algun dia dirà prou. Al sostre les plaquetes són gruixudes però el rebló no es veu molt potable, al costat hi ha algun espit. Aquí es va fer servir la novedosa tècnica del rebló d'expansió com podreu veure al cròquis del final, obra de l'amic Galicia.



Material de la primera ascensió, l'any 1962
Començant el mantingut desplom de la tercera tirada.

Estem anant prou de pressa, ja tinc altre cop el Jordi amb mí, ara li passo el material que ha de superar el barret desplomat del Faraó! són una trentena de metres de constant desplom, des de la reunió podem veure encara material de quan es va obrir,: falquetes de fusta, peces de ferro de fundició...
Sort que de tant en tant anem trobant algun espit, que els reblons són històrics...

Mica en mica s'allunya, aquí la mecànica de l'artifo es repeteix, algun pas allunya, però sense atabalar, el que sí fa anar atent és el material, sort que de tant en tant han posat alguna peça actual. Portem els dos estreps, però amb un de sol anem fent prou be, això sí, amb unes bones tibades. Superada la mitat del mur la roca millora i fins i tot trobarem una bavaresa que ens demana deixar l'artifo. Magistral l'arribada amb una roca de primera, cantelluda i granelluda que fa cridar de goig!!!
Bon ambient des del barret del Faraó !

Acabant la via amb roca de primera.

Molt contents dalt la cinglera del Cap de Faraó!

Som dalt la Cinglera del Cap de Faraó!! sembla mentida, després de tant de temps ! ens felicitem amb el company, gràcies Jordi per acompanyar-me. N'hem passat via i encara el sol és força amunt, s'agraeix ja que el darrer tram és tot a l'ombra i l'airet és frescot. Per tornar a peu de via cal continuar cinglera endins fins a trobar un corriol que seguirem a la dreta, quan entronquem amb una pista mes ampla seguirem a la dreta per una feixa que resseguirem fins que s'endevina una vall costeruda amb Alzines, baixarem la canal que al final s'estreny havent de fer una desgrimpada curta, d'allà amb intuició anirem a buscar altre cop el peu de via.

A la vertiginosa canal de retorn a peu de via.

Homenatge als aperturistes arran del Centenari de la U.E.S.
Els principals autors de la via, els vaig conèixer atots excepte Josep Nogués.
Ressenya amb les reunions originals
Detall dels reblons d'expansió per al sostre ! una gran novetat.
Una escalada de les imprescindibles de Sant llorenç del Munt, amb una primera tirada de deu! per mí la millor, ja que es pot fer tota en lliure, i això és un mèrit atenent la qüalitat de la roca d'aquí...els còdols són estratègicament posats per a permetre la progressió. La superació del nas i la darrera tirada ja són totes en artificial, però això no desmereix ja que la línia és fantàstica, només cal aturar-se a mitja progressió per xalar amb ella. Preveïeu una vintena de cintes per la darrera tirada, jo he llaçat un merlet al començament i res mes. Recomanable un ganxo per si us trobèssiu que ha saltat o es trenca algun rebló. Pel matí mig a l'ombra, a la tarda la tercera tirada també.

4 comentaris:

  1. Enhorabona Jaume, aquesta ja l'has tatxat

    ResponElimina
  2. Gràcies Joan! el dia que hi vulguis anar ja ho saps.

    ResponElimina
  3. Tota una lliçó d'història!! Enhorabona per la via!

    ResponElimina
  4. Gràcies Joan C. una via molt interessant, imprescindible a Sant Llorenç del Munt.

    ResponElimina