Valencians al Lleó adormit, El Ponoig. La Marina baixa.

El Ponoig (1182m) des de la Urbanització de Polop de la Marina

El Ponoig és un dels cims emblemàtics d'Alacant, el trobem a la Marina Baixa i hi podem accedir per Polop CV-70 de Benidorm a Castell de Guadalest, a l'altura de la Urbanització Ladera Ponoig, en una rotonda trenquem amunt per l'Avda Balcó del Ponoig fins arribar a l'Heliport i dipòsit d'aigua característic on mor la pista asfaltada. Aquesta muntanya impresiona, amb recorreguts de mes de 500 mtrs i dificultats de tota mena...tanmateix no va ser descoberta per a l'escalada fins el 1970 en que Bryan Royle y Kim Meldrumque van obrir l'Esperó dels Anglesos. La publicació a la revista Climb del seu article: Els Dolomites de la Costa Blanca, va despertar l'interès per aquestes parets, no tardant els Valencians Javier Pi, Carlos Torregrosa i Juan Adalit en obrir la via Valencians l'any 1972, la segona via oberta.

El Xavi començant la via, la fletxa ens confirma que anem be.

Aprofitant que ens hem agafat una setmana per escalar per aquí, vaig amb el Joan i el Xavi a repetir aquesta via, la, en principi, mes senzilla de la zona, que no vol dir fàcil....ja que és molt sinuosa car busca les debilitats de la paret en tot moment. A l'anar tres ens dividim la via, el Joan fa de jutge amb els palets, i li toca començar al Xavi.

l'Agulla del Frare del peu de via estant, la Serra de Bernia al fons.

Ara ja ho sabem, però és la primera vegada que venim i no ens coneixem la zona, aquest primer terç de paret és factible de fer-lo a l'ensamble i fins i tot, superat el primer muret de IV anar desencordats fins al peu de la Piràmide. La Piràmide és un esperó triangular característic, es veu de lluny, al que haurem d'enfilar-nos.

Entrant a la primera reunió.

Farem fins a tres reunions abans no entrem en matèria; ara el Xavi comença la Piràmide. Va per terreny esgraonat a buscar un bosc penjat on farà reunió.

Passat el primer tram, la resta es pot fer a l'ensamble o desencordats fins a la base de la Piràmide.

Fem canvi de cap de corda, és el meu torn. Aquesta tirada em sorprèn, venim de grimpar més que escalar i de cop la cosa canvia: verticalitat i plaques compactes; poc equipament, tan poc que en un punt dubto de per on anar, sort que a força de mirar veig un pitó rovellat força lluny que em confirma que cal seguir recta amunt. Un cinquè mantingut que ja t'escalfa. Entro a la punta de la Piràmide, reunió molt còmode i amb vistes.

Comencant la Piràmide.

Continuo cap a la punta de la Piràmide.

Començant l'espectacular flanqueig.

Mentre sóc a la reunió estudio per on deu continuar la via, recta amunt es veu factible, però mes amunt desploma...hi ha bolts però força espaïats...quan arriben els companys em fan veure que cal flanquejar a l'esquerra de la reunió estant. Sembla ser que inicialment la via anava recta, per on jo em mirava i aleshores flanquejava descaradament a l'esquerra, però de fa anys les cordades han optat per anar per on anirem nosaltres que és un tram de la via Estado Emocional.

A partir d'aquí toca anar cap amunt, adherència sublim !

El flanqueig és espectacular, la roca sortosament molt adherent permet refiar-se de la goma dels gats, les mans són gotes d'aigua i alguna bona ganda de tant en tant per abaixar la tensió.

A mitja placa hi ha una reunió, aquí acabant el flanqueig.

Després d'un esperó al que t'enfiles fent una petita ziga-zaga, torno a fer cap a l'esquerra, una reunió llaminera quan ja he perdut els companys de vista em fa anar cap allà; és penjada i no massa còmoda per tres, sembla ser que hauria d'haver continuat com esbrinaré d'aquí una mica...però ara ja sóc aquí i ben content doncs la tirada impresionava.

A la reunió intermitja, ben penjats.

Per sortir d'aquí hi ha un pitó amunt i un parabolt del que penja una baga...penso baixar a buscar la línia que no hauria d'haver deixat, però aleshores els companys quedaran venuts anant de segon, amb el que toca xapar el pitó i fer servir la baga per fer un petit pèndul i resituar-te a la paret: adherència i equilibri fins arribar a l'altre banda on d'una tibada surto a un esperó, remunto cap a la dreta i aleshores trobo la reunió que hauria d'haver fet, és ben còmoda i protegida ! Vaja!! ho sabrem per una altra vegada.

El Joan començant el darrer tram de flanqueig

A l'habitual sisena reunió, setena per nosaltres, sobre ja del flanqueig.

La vuitena tirada, un diedre barrat per un desplom, acrobàtic !

Començo la meva darrera tirada, un diedre trencat a l'inici a protegir i que es va tancant fins a extraplomar; més espectacular que díficil, es deixa protegir be.

És el torn del Joan que ens ha de treure d'aquí ! comença amb una tirada vertical i estètica amb bona roca, un bon inici, llàstima que s'acaba aviat i fa reunió. D'aquí cal caminar cap a la dreta, Nord-est, per una feixa a buscar un diedre a l'altra banda d'un circ penjat.

Bonic i vertical esperó de la novena tirada.

La desena tirada és caminant fins al peu d'un diedre-xemeneïa.

Diedre més interessant del que sembla des de baix, amb sortida amb sorpresa....

Troba el diedre, de moment sembla que és lleig, però quan s'hi posa, canvia d'opinio, la vegetació no molesta i la roca és franca; mig en diedre, mig en placa es situa al capdamunt on la paret es tanca i cal sortir-ne per l'esquerra. Uns passos potents amb preses amagades ens faran fruir. Altre cop una tirada de trancisió, primer caminant per acabar en un flanqueig cada cop mes aeri, esgotant la corda, que hem de sortir a l'ensamble, hi ha una reunió abans per evitar això.

Les urbanitzacions de Polop assetjant la muntanya. El Penyal d'Ifach al fons.

Dotzena tirada, un llarg flanqueig fins sota la tirada clau...

El Joan començant la tirada "clau", la tretzena !

Som a la tirada clau, la reunió en un balconet espectacular i al davant un diedre barrat del que sortirem per la seva esquerra. Comença el Joan per un tram delicat a buscar la base del diedre, una vegada aquí s'abasta l'únic bolt de la tirada, del que amb equilibri i posicionament xapa el primer pitó, sortir-ne és el "crux" de la via, no tant per la dificultat intrínseca, sinó per la raconada, el cansament acumulat...s'ho treu amb mestratge i ja és al capdamunt de l'esperó i seguidament el perdem de vista.

Al tram on cal tibar de valent i ja sortint-ne.

Darrera tirada, poc definida i una mica trencada, millor no abaixar la guardia.

Això s'acaba, la penúltima reunió són dos claus prou envellits reforçats per un bolt que dóna tranquilitat. És la última tirada i no sembla difícil, però és trencada i difícil de llegir, no si val a badar.

14ena reunió, la darrera !

Fotocim, ben satisfets !

Amb el sol amagat rrera la mola del Ponoig arribem a la reunió cimera, ens resta trobar com baixar...però primer ens caldrà pujar un bon tros fins a l'avantcim on trobem una fita marcada que ens porta a un circ penjat, desgrimpem una bretxa i amb precaució fem cap al ràpel, aquest es troba a la dreta del tot en un grup d'alzines d'on penja una cadena. Molta cura en aquest descens.

Canal tartera que cau al cingle, el ràpel és a la dreta d'una ferma Alzina.

Primer ràpel 

Aquest ràpel amb doble corda ens deixa en un tarteram com era el del Pedraforca fa força anys...per traça evident anem baixant, al capdavall un corriol ens portarà a l'esquerra i tot segfuint fites anirtem a trobar el descens de la ferrata, actualment tancada per estar en mal estat de conservació. Fem dos ràpels més, el primer de 30 i el segon de 35 mtrs que ens deixen a la base de la paret. Ara ens toca baixar tot seguint traça per terreny trencat i de mal fer fins al barranc per on hem pujat al matí.

Tarteram prou esmicolat, al capdavall seguim un corriol marcat a l'esquerra.

Després d'un tram de desgrimpada dos ràpels mes.

La Plana de la Marina ja a l'ombra.

De retorn al dipòsit amb el sol que ens ha dit adeu.

Ressenyes que trobareu per la Xarxa.

Una escalada imprescindible! a tenir present que és prou llarga, si anem atents,podem escurçar molt temps fent ensamble o desencordats el primer tram fins la piràmide. Semiequipada, cal dur una mica de tot, joc d'Àliens i Càmalots, Tascons útils. Interessant una bona ressenya, tot i que donada la llargada de la paret és difícil trobar-ne una, les que he posat són interessants. Aigua i teca ! algú hi fa vivac ! No oblideu el frontal.

Memòria zero a Cap del Ras 210m. 6a/Ae. La Noguera.

Muralla de Cap del Ras  per on transcorre la nostra via.

Aquest hivern no acabo d'ensopegar la méteo, per sort dissabte passat (18-03-2017) tenim anticicló, amb el que decidim d'anar a Àger amb el Joan i el Toni a fer la Memòria Zero, de les últimes vies obertes a la zona i que pinta prou be; finalment el Toni no pot acompanyar-nos; matinem per fer via cap a Àger tots dos. Posem "benzina" al Bar Esport de Bellcaire on ens adonem que no anem pas massa d'hora, és ple de companys i amics: Juan Carlos, Josep ( Visa), Ricard ( Mataró) Joan Pera i Josep M. Mallofré...i els que no recordo el nom, Sembla un aplec. Carretera i manta ben tipets, driblem Balaguer per agafar la carretera del Port d'Àger i ja al poble trencar a l'esquerra cap al Coll d'Àger; abans del coll pista a la dreta cap al Santuari de Colobó, que deixem a la dreta per continuar la pista direcció la Font Freda. Aparquem a la vertical de la via, just passar una torrentera.

Primera tirada, tècnica i alhora atlètica !

Aproximació costeruda i prou coneguda, perquè serà que cada cop la trobo pesada? fins al sòcol al que ens haurem d'enfilar. Grimpadeta i flanqueig cap a l'esquerra resseguint la base de la paret, passem l'inici de l'Alkhaid i al sortir del bosquet trobem una reunió de burins de la Reyes del Mambo, ja hi som ! Canvi de samarreta, sempre arribo xop als peus de via, i triem qui comença, jo ! vaja que li dic al Joan que començo, que ja em coneixeu i a ell tan li fa.

Primera reunió.

Aprofito un burí de la via veïna i pujo recta a buscar el primer i lluent bolt, bona roca fins ara, però mes amunt ja ens trobem amb peus dubtosos, per sort avui és ben seca la paret. Som sota el desplom i ens cal flanquejar fins el seu extrem on te el punt feble; passos ben curiosos on aprofites els esperons del sostre per progressar. El muret d'Ae jo hi vaig posar un estrep, el Joan amb un A-0 en va tenir prou. Bones preses, però tira enrrera i et fa bufar, espectacular flanqueig per sobre el llabi del sostre a buscar un bolt a partir del que ja enfilem recta amunt, amb algun pas més potent abans de xapar el darrer bolt. Un curt flanqueig ascendet a dreta hi sóc a la reuió en una petita lleixa no massa còmoda, sobretot si es va tres ( la resta de reunions totes molt còmodes.)

El Joan a peu de via, disposat a començar, des de la primera reunió.

Després d'un aeri flanqueig toca anar dret amunt.

Segona tirada, l'inci el tram més delicat i exposat de , potser, tota la via.

A la ressenya dels autors indica que a l'inici de la segona tirada hi ha un pitó, ara no hi és...i la roca és delicada i de preses petites, dubtem de si és recta amunt de la reunió, però ho veïem molt forçat i finalment el Joan va per l'esquerra, on hi ha una petita fissura on pot encabir-hi un Àlien primer i mes amunt un petit Tascó. Ara cal anar a la dreta per trobar millor roca, però molt vertical. a l'alçada d'un pitó, que es veu de la reunió estant ens decantem a l'esquerra per seguir una fissura que obliqüa a l'esquerra, anirem trobant algun pont de roca i pitó. Un ressalt curt però desplomat sembla barrar el pas, però la presa hi és agraïda i no sense fer una bona tibada, es deixa pujar.

Llarg flanqueig a l'esquerra fins arribar sota un desplom amb bona presa, a dalt el Joan, a baix jo just a sota.

Reunió tranquila la segona, amb menys aire, ara segons la ressenya toca una tirada senzilla d'uns 25 metres amb tan sols dues assegurances.

Tercera tirada, flanqueig ascendent resseguint una fissura.

El Joan començant la fissura i sota el flanqueig.

Em torna a tocar, comença tranquil fins a trobar un bolt, aleshores cal anar pujant en diedre- bavaresa aprofitant el llabi superior i els peus a la placa, no és difícil, però t'hi has de fixar; la fissura ens permet posar algun Àlien de moral. Arribant sota un desplom que ens torna a barrar el pas, fem un flanqueig a la dreta, aquí trobem l'altra assegurança d'aquesta tirada. El flanqueig agraït, amb bones mans i peus en adherència.

Roca Vilanovina al començament de la quarta tirada.

Anem guanyant metres, ja som a la tercera reunió, la via ens està agradant molt. Qüarta tirada, hi torna el Joan, comença amb roca de primera, de franges Vilanovines, la llàstima que s'acaba aviat i la resta de tirada és amb roca a controlar, en flanqueig ascendent a l'esquerra. Hem arribat a la feixa, surto caminant cap a l'esquerra a superar un parell de ressalts, una vegada a la gran feixa camino cap a la dreta, aprofito una reunió per guiar la corda i continuo en direcció a una paret en forma d'embut ben característica, la reunió a peu de paret amb una M ben gran ratllada. Amb seixanta metres no hem arribat, ens ha calgut ensamblar.

Després de caminar la feixa, la cinquena tirada, un embut agraït excepte els darrers metres...a sota el Joan al pas clau.

Aquesta cinquena tirada comença molt tranquil.la, tot enfilant-se sobre grades fins entrar a l'embut on ja trempa i hi trobem el pas clau, quan el boix que ara ajuda no hi sigui s'haurà de treballar molt be de peus per a sortir, després de l'inici de la segona tirada, un altre dels passos "clau".

Bavaresa relliscosa de la sisena tirada i apunt d'entrar a la primera feixeta.

Reunió altra cop ben bona, em toca la sisena, aquesta es comenta que no és massa maca ja que està trencada la seva continuïtat per dues feixetes intermitges, la veritat, doncs jo la vaig trobar interessant: sortida en bavaresa rebotona! sembla senzilla, però les mans tot i no ser dolentes, són arrodonides i poc cantelludes i els peus en adherència...i allò fa una pinta relliscosa!!! Em cal provar-ho vàries vegades fins que em decideixo,  un bon cop de gas, gairebé em passo de voltes ha ha ha; una vegada superat el pas m'enfilo per la grada fins a trobar la primera feixeta, aquí ja cal anar amb compte amb la sorra. Trobo el següent mur, aquest ben diferent, adherència de la bona, primer m'equivoco i vaig recta amunt i quedo venut sense mans....desgrimpo i flanquejo a la dreta i ara sí! surto a la segona feixa. Resta un mur vertical curt però potent del que se surt gràcies a una corda fixa doncs no hi ha on agafar-se, tot és terra i herba.

Fotocim

Ens queda la darrera tirada, al costat tenim la de la Rèdrum, una opció per quan la xemeneïa és molla....però no és el cas i tot i l'aspecte lleig, aquesta sortida no ens decebrà!
 Cal passar entre les branques d'un boix i ja som al peu de la xemeneïa, el Joan la puja mes en diedre que enpotrat, jo m'equivoco i m'enpotro, no sé que és millor, però ell l'he vist pujar molt segur i tranquil més que no pas jo! Es fa reunió d'uns blocs no sense abans pujar per una canal terrosa i desagradable...però que no desmereix pas gens, al meu entendre, la tirada. Per baixar acabem de pujar fins a l'antena del cim d'on resseguim el perfil cap a la dreta ( Nord-est) les fites ens orienten on hem de fer el tomb a buscar la "vira", tot resseguint-la ens trobem el Xavi

Blog de l'Alt Urgell

i el Jordi que vénen de fer la Dos Tontos....i ara tornen de la Montsiciana. Baixem junts i acabem fent-la petar una bona estona davant d'una cervesa al Bar d'Àger

Ressenyes, 1ª Joan Asín, 2ª dels autors i la meva.

La via ens ha agradat, atlètica però variada, sostres, plaques, diedres, flanquejos, bavaresa i xemeneïa al final, tot això amb un equipament suficient i segur, podent acompletar si ens cal. La roca en general molt bona. Defectes, és sinuosa, cal aconduïr molt be les cordes, feixetes, sobretot a la segona part, i poques mes. Agraïr als autors: Juan Carlos Roca, Virginia Rodríguez i César Ibañez (27-01-2016) aquesta línia tan ben trobada i que tot hi estar a prop de dues vies, no les parasita en cap moment.